De tu, de vegades, 
tinc idees formades que sempre resten obertes.
Així és com s'ha desplegat la vida.
El desig és càlid com un llit estimat:
quan sento que hi descanso
és quan més forta puc anar pels carrers. 

En James va rebre una pallissa, un dia de la seva adolescència. No va mostrar cap rancúnia vers aquells companys de classe. Tampoc va manifestar mai indicis d'haver gaudit d'aquell mal. Joyce mantenia relacions despreocupades amb el propi cos, i amb el dels altres. Les seves paraules el subjectaven al món, erigint-se en nom de qualsevol necessitat imaginària. Havia sentit arribar un anhel fort com l'esbufec d'un cavall. 

Un amor convençut anava germinant des de la primera mirada desafiant, la primera paraula neuròtica i el primer petó deposat sobre una safateta de plata. Una lentitud ferma en parlar i uns braços cultivats i plens d'enyorances anaven construint una casa nova, amb l'educació i l'obediència de no mencionar mai les torres de Babel. I alguna cosa, alguna angoixa molt profunda que s'inflamava. 

El pare i la seva filla passejaven agafats de la mà. Els dies passaven en la llàstima de no poder ja ser recordats ni quasi bé comptats. I així, en una d'aquelles passejades, la nena ja no li premia fort la mà, al seu pare. Desitjava córrer vorera enllà, tota sola. El pare només podia descloure els seus dits, o mantenir-los tancats amb més força que mai i retenir la filla al seu costat. Comprenia sorprès, un cop més a la vida, que les persones es diferencien les unes de les altres en una solitud que no és solitària, sinó que viu permanentment oberta al món. 

Aquest problema l'has de solucionar tu tota sola, havia dit ell. Havia aconsellat coses que li havien aconsellat. Havia somrigut amb aquells llavis que s'havien acostat a d'altres per a estimar-se i estimar. Havia parlat de justícia, higiene, fortalesa i crítica silencioses amb la veu que també s'havia arrossegat dolçament traçant cercles d'amor i desig al voltant de cossos. 

L'Umberto volia morir-se. La jubilació l'havia deixat sol, potser en companyia d'alguns altres vells que pretenien conversar sense escoltar necessàriament què anaven responent-se. Un dia, l'Umberto va abraçar-se al seu gos i va saltar al tren. Un remolí de vent que precedia la locomotora va empènyer-los lluny, salvant-los la vida. El gos, enfadat, va fugir tot sol creuant un parc, buscant nens amb qui jugar. L'Umberto va tremolar de por en creure's que fins i tot el seu gos s'havia cansat d'ell. Una mica després, per fi, van jugar plegats tots dos, contents i oblidadissos. 

Me l'estimava molt, jo. Ell creia que la meva escriptura era alguna mena de triomf; un jo, una cambra pròpia i aïllada conquerida amb felicitat i amb valentia. Recordo un matí d'estiu passejant silenciosos i separats entre les estances del temple dels Lames, a la ciutat de Pekín. Dins un taxi jo havia trencat la punta del meu llapis, i ell m'havia ofert el seu. Jo escrivia amb el seu llapis, a la meva llibreta, alguna imbecil·litat sobre l'abismal incomunicació del budisme i les seves estàtues. Havent dinat un pollastre complicat, ja dins el nostre llit, va explicar-me com de violentament indefens l'havia fet sentir que jo hagués agafat el seu llapis - la seva branca d'or, i el seu desig -. Al metro de Pekín, ell i el seu germà reien, vils i superiors, d'un xinès sucós que no desenganxava les mans del cos de la seva estimada, guarnida per l'ocasió amb un vestidet groc, difícil de dir si avergonyida o altiva. En silenci, jo recordava els seus frecs i els seus petons desbocats, anys enrere dins un tren de matinada, voltats d'algunes dones que ens miraven, i quines pessigolles de felicitat m'havien assaltat. 

"L'experiència ens mostra un llenguatge amb el qual tots heu crescut, i que cadascú de vosaltres ha rebut de la seva família. No es tracta d'una cosa que se us hagi donat sense que, alhora, us traspassés. Una realitat tremolosa i vacil·lant, feta del desig dels vostres pares. Per això, en la formació de cadascú, aquesta incidència de la mare - de la llengua materna - és fonament, i naixement de l'amor." 
-  Cap a on es dirigeix l'amor, Jacques Lacan

El análisis nos ha enseñado que todo lo que aparece como rasgos de carácter homosexual o heterosexual no es sino el resultado de una interacción de conflictos y no la prueba forzosa de una tendencia innata y fundamental.

- La femineidad como máscara, Joan Rivière

Parece que los hombres se oponen firmemente a los deseos femeninos. Para reforzar esta censura, la mujer se obliga a creer que todos los hombres en el fondo de sí mismos desaprueban la feminidad. Esto coincide desgraciadamente con la realidad, pues muchos hombres denigran desgraciadamente la sexualidad femenina al mismo tiempo que la temen. Todas sus razones están relacionadas con el complejo de castración.

- La fase precoz del desarrollo de la sexualidad femenina, Ernst Jones

MARE: Mi madre gasta mucho gas.

PARE: Tu madre gasta mucho de todo. Agua, luz, gas y aire si tuviera.

AVI: Joder, no exageres...dice que gasta de todo...

MARE: Es verdad.

PARE: Es verdad.

MARE: Gasta mucho gas porque usa el agua caliente para todo.

FILLA: Para lavarse los dientes.

PARE: Para lavarse los dientes...

FILLA: Se enjuagan la boca con agua caliente.

MARE: Les da cosa el agua fría en la lengua...

AVI: Pues a nosotros la bombona de butano de este invierno nos ha durado poco...

MARE: Pepe, ¿cuánto pesa una bombona de butano...? Mi madre y yo la subíamos hasta el ático cuando yo era pequeña...

PARE: Pues diez o quince quilos.

AVI: Veintitantos.

FILL: Papa, mi bicicleta pesa quince quilos...

PARE: Pero tú eres un hombre y ellas son mujeres. Un saco de cemento de cincuenta quilos es el peor recuerdo que tengo de mi vida.

MARE: Pues algo así es la bombona.

PARE: ¡Nooooooo! ¡Ni mucho menos!

AVI: Antes, los sacos de patatas eran de cincuenta quilos...Ahora todo se ha bajado a treinta o a veinticinco...

MARE: Tengo unas amigas que han ido hace poco a Marraquech.

FILL: Cris, hoy el yayo Raimundo me ha dicho que tenga cuidado si alguno de mis amigos tiene un padre negro...

FILLA: ¿De verdad...?

FILL: Lo decía en serio...con esos ojos de filósofo...

MARE: ...pues dicen que en Marraquech está todo muy sucio...

AVI: Estas que dices tú, ¿fueron a un hotel o a particulares...?

MARE: A un hotel de súper lujo...la ciudad tiene mucha fama turística pero está de mierda hasta arriba...

AVI: Claro...

MARE: Y descuidada, dicen...tienen una ciudad antigua que sería un tesoro porque es mucho más grande que la Alhambra...preciosa, pero la tienen toda derrotada. Derrotada, sucia, abandonada. Y entonces, pues no...no luce...

AVI: Pues oye, mucha gente de España se está yendo a vivir a Marruecos porque les sale más barata la cosa que aquí...

MARE: ¿Ah sí?

PARE: Como que "¿ah sí?". Pero si es muy barato, todo el mundo lo sabe.

MARE: A nosotros allí no nos quieren...

PARE: Yo no me voy a ir a vivir allí. Está claro.

AVI: Coño, la madre esa de los toreros famosos vivía allí...

MARE: Pero esa iba por la droga.

AVI: Esa iba por todo...y unos escritores catalanes también...a ver si me acuerdo yo de cómo se llaman...

MARE: Mucha gente va porque el hachís es muy barato y van por la droga esa.

FILLA: Me cuesta creer que alguien se traslade a otro país por el hachís. Aquí lo venden a cuatro euros.

AVI: ¡Goytisolo!

FILLA: ¿Y el Terenci?

MARE: Ese iba a Egipto, ¿no?

AVI: El Terenci Moix era un pobre hombre.

FILLA: ¿Por qué?

AVI: Porque era un marica rematado.

FILLA: ¿Y qué? Pero tenía muy mala hostia, ¿eh?

AVI: ¡Sí que la tenía!

PARE: Eso de Marruecos puede que sea como un paraíso fiscal. Allí no tienen ordenadores: no computan.

FILL: Un transexual ha ganado Eurovisión.

ÀVIA: Yo no sabía si era homosexual o transexual...pero la barba que llevaba era pintada...no le veo ningún sentido a que se vista de mujer y luego se pinte una barba...

FILLA: Da igual...

AVI: Esta gente es la que domina los teatros...¿Es así o no?

FILLA: ¿De qué gente hablas?

AVI: De la acera de enfrente.

PARE: El 33% de los hombres son de ahí. De cada tres, uno. Aquí somos tres.

MARE: Ahora es una peste porque se dejan ver...antes no se sabía...

AVI: Las chicas son las tortilleras.

MARE: Pero la mitad de los que lo dicen no lo son. Hoy los jóvenes lo prueban todo porque se creen que no pasa nada.

FILLA: ¿Dicen que son qué?

FILL: Pues gays.

MARE: Cristina, hay gente a la que genéticamente se le nota...

FILLA: Fueron gays al nacer.

PARE: Los hay que sí.

FILLA: ¿En qué gen...?

PARE: Tantas cosas que no se conocen y están en los genes...

FILLA: Mi profesor dice que el nacionalismo es genético.

PARE: Cuando Elías vino a casa, tenía seis años, ya se le veía que el niño no era normal...

MARE: Era una nena.

PARE: El niño no tenía ni hormonas y ya jugaba con muñecas...

MARE: Mira, Cristina, yo tengo un niño en la clase que mientras todos sus compañeros juegan a fútbol él hace ballet...es que es maricón perdido...

AVI: Como dice Shakespeare: ser o no ser.

ÀVIA: El hombre o la mujer que, pobre, nace así, para mí tiene todo el respeto del mundo.

MARE: Sí que hay algo genético porque yo conozco familias en las que hay varios...

PARE: Elías desde que nació era diferente. Que era diferente, Cristina. ¡Era diferente, coño! Hay muchos motivos para tener una preferencia sexual pero hay uno que es innato congénito genético. El niño nace y ya viene así. Muchas de estas cosas son poligénicas, también. Los orígenes genéticos de la diabetes mellitus tipo dos son los más buscados que yo conozco; saben que los hay pero no los encuentran. Los de la homosexualidad nadie los busca porque nadie tiene interés.

AVI: La Bíblia no dice mucha cosa al respecto, sólo que los griegos maricas eran unos narcisistas, la gente más corrompida del mundo...

"Enamorado soy de una estatua

 sorda y muda

que ni tiembla ni se mueve

y nunca tendrá piedad de mi"

Matino i condueixo fins l'hospital, hi duc a l'àvia, que té una visita concertada amb el traumatòleg per tal de lliurar-li uns braços vells que li fan mal i que ja no funcionen així com el manteniment d'una llar i d'un marit incontinent i ranci voldrien. Condueixo sense veure la carretera perquè condueixo pensant-te. Pensar-te em fa recordar el mar quiet d'un vespre calent i la teva saliva dins la boca, i després l'illa japonesa d'aquella pel·lícula de dijous a la nit, i després la mort al jardí de la xaman tota voltada de velles i rectes amistats que li cantussaven salms i la feien ballar fins ben bé perdre l'últim alè. Dins la sala d'espera blanca i austera em pregunto com de diferent deu ser veure's encerclat per la mort en l'habitació d'un hospital. Una tieta lenta i dolça va morir-s'hi amb la carn adherida als llençols, i anava assenyalant els peus del llit tot alçant un dit groc i escabrós i preguntava als familiars que la vetllaven qui era aquell xiquet vestit de blanc que havia vingut: ningú sabia què respondre-li, tots els ulls solcaven un buit aterridor. Ara l'àvia somriu, i saluda generosa a una pacient que s'espera com nosaltres, però, de seguida, en girar-li l'esquena, les arrugues dels bigotis se li amarguen i abaixa la veu i diu: aquesta puta porca segur que ens passarà al davant a la consulta del traumatòleg. Així l'àvia va fonent-se fervorosa amb les tasques que ens ocupen; jo m'endormisco sobre la cadira de fusta de la sala d'espera, plena de ganes de desentendre'm. Veig els peuets de l'àvia petits i deformats que pengen al buit, i la sento com juga amb la medalleta d'or de la verge Maria entre els dits i sospira al Senyor tot mirant-se el rellotge de polsera. Una infermera passa, i ens ensenya un grapat de metxes rosses i pinta ungles llampants, i arrossega uns esclops bruts passadís avall tot consultant la pantalla del seu mòbil i trastejant impúdicament un xiclet dins la boca. Mira aquesta, tu podries ser com ella i ja tindries diners, m'escomet l'àvia de sobte. Jo dirigeixo a poc a poc els meus ulls des del cos amorf i destalentat de la infermera fins als ulls de l'àvia, grisos i entelats. Recordo que fa temps, un company de feina del meu pare va veure's fulminat per un atac de cor mentre passava consulta, esdeveniment seguit d'uns dies de coma enfonsats dins un llit blanc. En reincorporar-se a la feina, els companys excitats l'esperaven i li preguntaven tot esmorzant a la cafeteria de l'hospital què se somiava quan s'era mort. Fluixet i místic, ell els confessava que havia passat tots aquells dies meravellosament de viatge per Nuremberg. L'únic que conec jo de Nuremberg és l'estadi de Nuremberg inaugurat per Hitler al 1937, i després els judicis de Nuremberg. Penso que el meu pare i els seus deixebles, i fins i tot la meva pobra àvia, sempre m'han semblat una miqueta afins al règim.

Les persones parlen i passen i viuen més enllà del vidre d'una peixera que em tanca només a mi. L'estat que m'encén gira constantment sobre sí mateix, cus l'esperança amb la desesperança en cada acte nou. Un jueu supervivent dels camps de concentració es nega a parlar, diu que és una cosa que no serveix. Un altre jueu que es dedica a entrevistant-lo li pregunta i doncs, tu per què vas somrient. I jo mateixa somreia quan el Gerard va fer-me un petó sobre l'espatlla descoberta. El sexe i les paraules no comencen per demanar a l'altre allò que volem, sinó per deixar que l'altre ens descobreixi, ens arrenqui d'una profunditat fosca i infinita allò nou que ens ha d'agradar, ens penetri, ens faci pensar i ens faci. Les temples em punxaven en creuar plegats la cafeteria de la universitat. Unes persones ens convidaven a seure. El Gerard s'ho passava molt bé des de feia una estona, les saludava, se'l veia confiat i alegre. Jo desitjava submergir-me dins una piscina de fang, i deia hola. Em sembla que aleshores en Nacho em mira fastiguejat, i pregunta al no-res de l'aire que l'envolta qui sóc jo. Porta una samarreta ajustada de cotó que simula un frac amb infeliç tinta elàstica que em captiva. Tots alhora, cadascú amb les pròpies paraules, li expliquem que ell i jo havíem coincidit una nit fosca de l'ànima, després d'haver begut prou com per a anunciar un vòmit rosat que l'endemà picotejarien els coloms del barri del Gerard. Lluito per assegurar que, aquella matinada, en Nacho havia agafat el meu cap amb les seves dues manasses grasses i nívies i havia unit els nostres fronts en un exercici de sublimació difícil d'explicar sense llàstimes. Li parlo del meu canvi d'estudis mèdics a literaris. Fa com que entén la lògica d'allò que li explico, i em pregunta si jo abans cursava medicina i ara literatura degut a una desmesurada vocació humanística. Li explico que, sovint, el desig del pare juga males passades. De seguida es presenten qüestions més jovials, i es parla de l'Alejandro com d'una presència totèmica i enyorada, i penso que potser va ser una llàstima no haver-m'hi sentit mai pròxima abans que marxés a Anglaterra. Es recorda l'Alejandro quan va dir que el xoriço era un menjar per porcs. El Gerard pregunta a la Hannan què fa la seva mare. La Hannan li respon que la seva mare està molt bé, que escriu un article evidentment polític sobre alguna cosa que no recordo, que té una bicicleta nova per escórrer-se per tot arreu. Començo a intuir una palleta d'emoció dins meu, i aleshores en Nacho rep una trucada: la seva mare ha mort. Diu que necessita moure's, cau desplomat a la porta de la cafeteria de la universitat amb els dos ulls molt oberts i la boca quadrada i desencaixada, tal i com m'imagino que ha de ser un rostre atonyinat per la realitat. La Hannan, tan contrariada que per moments ha somrigut, el va recollint per aquí i per allà tan gras com és, i el consola. En Fede aprofita per afegir la mort del seu avi, a l'Argentina, fa tot just vint-i-quatre hores. Les temples m'exploten. El cap m'és ple de sorolls que voldria asfixiar. Una distància freda, de vegades mesquina i de vegades penosa ens congela. Recordo la mare del Ricard amb els ulls plens de llàgrimes dins l'ascensor mussitant que el seu pare havia mort massa de pressa; que ningú havia pogut esperar-s'ho. Jo li formulava preguntes seques sobre les imprevistes circumstàncies del difunt sense saber com enfilar la fórmula de cortesia que el moment demandava, i anava comptant els pisos que ens faltaven fins arribar al vuitè. La besàvia desmemoriada del Ricard, mare del pare mort, ens somriuria al rebedor, cargolant amb la falda d'un davantal les seves mans ossudes i retornades a la infància alhora. Recordo l'Emma Vilarasau, la Winnie, dient abans jo resava, ara ja no, ho confesso! Ara ja no resa perquè la terra i els anys li han cobert els braços i les mans.

La meva mare ben pentinada i maquillada era l'últim habitant en abandonar la llar banyada de sol als matins. Adéu, Teo, deia al nostre lloro Teo. En Teo, enfilat als barrots d'aquella gàbia que sovint li feia de frontera dolorosa i que era la seva casa anava cridant adéééu adééééééu, i jo no sé si s'adaptava a un comiat ritual com un gos de Piaget o si s'atrapava dins aquells sons desesperats per tal de mantenir el contacte amb la mare fins l'últim moment, i la fe en que ella no marxés a treballar i s'acostés a la gàbia per obrir-la i deixar-lo passejar sobre la taula on dinàvem, i el renyés si cagava per gràcil error en el lloc del pare i li gratés el pit calent de pollastre i li recollís el vòmit amb el dit índex en senyal de gratitud d'au. Res d'això passava; el so de la clau tancava definitivament la porta, i en Teo contemplava la mare allunyant-se enllà de la finestra vora la qual hi tenia la gàbia, amb el seu ull rodó entre dos barrots. Els seus escarafalls no l'aturaven, a la mare. En el silenci de la casa buida d'un matí laborable, en Teo passaria les hores abocat a repetir tot sol les paraules que de nosaltres havia volgut aprendre: hola Teo, adéu Teo, vine aquí Teo, Teo bonic, etc. i que eren l'única cosa que li quedava, escampades entre migdiades i cacauets. La meva mare i un oculista em van ajudar a descobrir que potser sóc una mica hipermetrop. Abans de saber-ho, era com si en cada fragment discret de temps del qual jo prengués consciència, amb la mirada fixa en el desenfocament que mica en mica havia anat amarant tots els llocs i qualsevol lloc, hi percebés una quietud seca i sobtada com un tret, com un descobriment desagradable.

Com aquella tarda, al seminari, quan una alumna que no hi era tota es permetia solfejar sobre la ignorància dels drogoaddictes respecte de les substàncies que ingereixen. Ningú s'atrevia a mirar-la als ulls, el professor feia com si preferís consultar un llibre sobre l'escriptura de signes japonesa. Jo sé que l'alcohol és una cosa molt dolenta, però tot i així en prendré, li explica dolçament l'Alger. I jo recordo al Marçal sota els efectes de l'LSD, explicant intensament com una pila de persones fan malbé les seves vides entregant-les al gloriós viatge de tan sols deu minuts que proporciona l'heroïna. Afegeixo a la conversa que tots els adolescents consumidors de haixix coneixen amb escreix com els fabricants del barri posen sobre una paella escalfada les restes de la marihuana i una culleradeta de la merda del seu gos. El professor tanca el llibre secament i alça de pressa els ulls, i em mira. L'alumna encaboriada carrega de nou, i ens escup que la violència és un fet innat de la vida humana perquè fins i tot en la concepció guanya l'espermatozou més violent. El professor peta, i diu que en aquesta sala ningú es farà càrrec de les frustracions sexuals d'aquest pobre pseudo-científic. Tots aquells que volem seguir habitant el món necessitem donar una explicació a la nostra concepció? En deixar de mamar, vaig apropiar-me d'un xumet fins als set anys. Jo deuria ser una nena plena d'horrors. Des d'ençà que em mossego els dits, i penso com d'important i difícil ens és llepar-nos els uns als altres. El meu germà va xuclar-se el dit en la intimitat fins als deu anys; encara avui, alguna nit de tant en tant, el trobo passejant per la cuina amb un biberó calentó a les mans i el seu cos d'adolescent heroic.