Gregori

"Enamorado soy de una estatua

 sorda y muda

que ni tiembla ni se mueve

y nunca tendrá piedad de mi"

Matino i condueixo fins l'hospital, hi duc a l'àvia, que té una visita concertada amb el traumatòleg per tal de lliurar-li uns braços vells que li fan mal i que ja no funcionen així com el manteniment d'una llar i d'un marit incontinent i ranci voldrien. Condueixo sense veure la carretera perquè condueixo pensant-te. Pensar-te em fa recordar el mar quiet d'un vespre calent i la teva saliva dins la boca, i després l'illa japonesa d'aquella pel·lícula de dijous a la nit, i després la mort al jardí de la xaman tota voltada de velles i rectes amistats que li cantussaven salms i la feien ballar fins ben bé perdre l'últim alè. Dins la sala d'espera blanca i austera em pregunto com de diferent deu ser veure's encerclat per la mort en l'habitació d'un hospital. Una tieta lenta i dolça va morir-s'hi amb la carn adherida als llençols, i anava assenyalant els peus del llit tot alçant un dit groc i escabrós i preguntava als familiars que la vetllaven qui era aquell xiquet vestit de blanc que havia vingut: ningú sabia què respondre-li, tots els ulls solcaven un buit aterridor. Ara l'àvia somriu, i saluda generosa a una pacient que s'espera com nosaltres, però, de seguida, en girar-li l'esquena, les arrugues dels bigotis se li amarguen i abaixa la veu i diu: aquesta puta porca segur que ens passarà al davant a la consulta del traumatòleg. Així l'àvia va fonent-se fervorosa amb les tasques que ens ocupen; jo m'endormisco sobre la cadira de fusta de la sala d'espera, plena de ganes de desentendre'm. Veig els peuets de l'àvia petits i deformats que pengen al buit, i la sento com juga amb la medalleta d'or de la verge Maria entre els dits i sospira al Senyor tot mirant-se el rellotge de polsera. Una infermera passa, i ens ensenya un grapat de metxes rosses i pinta ungles llampants, i arrossega uns esclops bruts passadís avall tot consultant la pantalla del seu mòbil i trastejant impúdicament un xiclet dins la boca. Mira aquesta, tu podries ser com ella i ja tindries diners, m'escomet l'àvia de sobte. Jo dirigeixo a poc a poc els meus ulls des del cos amorf i destalentat de la infermera fins als ulls de l'àvia, grisos i entelats. Recordo que fa temps, un company de feina del meu pare va veure's fulminat per un atac de cor mentre passava consulta, esdeveniment seguit d'uns dies de coma enfonsats dins un llit blanc. En reincorporar-se a la feina, els companys excitats l'esperaven i li preguntaven tot esmorzant a la cafeteria de l'hospital què se somiava quan s'era mort. Fluixet i místic, ell els confessava que havia passat tots aquells dies meravellosament de viatge per Nuremberg. L'únic que conec jo de Nuremberg és l'estadi de Nuremberg inaugurat per Hitler al 1937, i després els judicis de Nuremberg. Penso que el meu pare i els seus deixebles, i fins i tot la meva pobra àvia, sempre m'han semblat una miqueta afins al règim.

Les persones parlen i passen i viuen més enllà del vidre d'una peixera que em tanca només a mi. L'estat que m'encén gira constantment sobre sí mateix, cus l'esperança amb la desesperança en cada acte nou. Un jueu supervivent dels camps de concentració es nega a parlar, diu que és una cosa que no serveix. Un altre jueu que es dedica a entrevistant-lo li pregunta i doncs, tu per què vas somrient. I jo mateixa somreia quan el Gerard va fer-me un petó sobre l'espatlla descoberta. El sexe i les paraules no comencen per demanar a l'altre allò que volem, sinó per deixar que l'altre ens descobreixi, ens arrenqui d'una profunditat fosca i infinita allò nou que ens ha d'agradar, ens penetri, ens faci pensar i ens faci. Les temples em punxaven en creuar plegats la cafeteria de la universitat. Unes persones ens convidaven a seure. El Gerard s'ho passava molt bé des de feia una estona, les saludava, se'l veia confiat i alegre. Jo desitjava submergir-me dins una piscina de fang, i deia hola. Em sembla que aleshores en Nacho em mira fastiguejat, i pregunta al no-res de l'aire que l'envolta qui sóc jo. Porta una samarreta ajustada de cotó que simula un frac amb infeliç tinta elàstica que em captiva. Tots alhora, cadascú amb les pròpies paraules, li expliquem que ell i jo havíem coincidit una nit fosca de l'ànima, després d'haver begut prou com per a anunciar un vòmit rosat que l'endemà picotejarien els coloms del barri del Gerard. Lluito per assegurar que, aquella matinada, en Nacho havia agafat el meu cap amb les seves dues manasses grasses i nívies i havia unit els nostres fronts en un exercici de sublimació difícil d'explicar sense llàstimes. Li parlo del meu canvi d'estudis mèdics a literaris. Fa com que entén la lògica d'allò que li explico, i em pregunta si jo abans cursava medicina i ara literatura degut a una desmesurada vocació humanística. Li explico que, sovint, el desig del pare juga males passades. De seguida es presenten qüestions més jovials, i es parla de l'Alejandro com d'una presència totèmica i enyorada, i penso que potser va ser una llàstima no haver-m'hi sentit mai pròxima abans que marxés a Anglaterra. Es recorda l'Alejandro quan va dir que el xoriço era un menjar per porcs. El Gerard pregunta a la Hannan què fa la seva mare. La Hannan li respon que la seva mare està molt bé, que escriu un article evidentment polític sobre alguna cosa que no recordo, que té una bicicleta nova per escórrer-se per tot arreu. Començo a intuir una palleta d'emoció dins meu, i aleshores en Nacho rep una trucada: la seva mare ha mort. Diu que necessita moure's, cau desplomat a la porta de la cafeteria de la universitat amb els dos ulls molt oberts i la boca quadrada i desencaixada, tal i com m'imagino que ha de ser un rostre atonyinat per la realitat. La Hannan, tan contrariada que per moments ha somrigut, el va recollint per aquí i per allà tan gras com és, i el consola. En Fede aprofita per afegir la mort del seu avi, a l'Argentina, fa tot just vint-i-quatre hores. Les temples m'exploten. El cap m'és ple de sorolls que voldria asfixiar. Una distància freda, de vegades mesquina i de vegades penosa ens congela. Recordo la mare del Ricard amb els ulls plens de llàgrimes dins l'ascensor mussitant que el seu pare havia mort massa de pressa; que ningú havia pogut esperar-s'ho. Jo li formulava preguntes seques sobre les imprevistes circumstàncies del difunt sense saber com enfilar la fórmula de cortesia que el moment demandava, i anava comptant els pisos que ens faltaven fins arribar al vuitè. La besàvia desmemoriada del Ricard, mare del pare mort, ens somriuria al rebedor, cargolant amb la falda d'un davantal les seves mans ossudes i retornades a la infància alhora. Recordo l'Emma Vilarasau, la Winnie, dient abans jo resava, ara ja no, ho confesso! Ara ja no resa perquè la terra i els anys li han cobert els braços i les mans.

La meva mare ben pentinada i maquillada era l'últim habitant en abandonar la llar banyada de sol als matins. Adéu, Teo, deia al nostre lloro Teo. En Teo, enfilat als barrots d'aquella gàbia que sovint li feia de frontera dolorosa i que era la seva casa anava cridant adéééu adééééééu, i jo no sé si s'adaptava a un comiat ritual com un gos de Piaget o si s'atrapava dins aquells sons desesperats per tal de mantenir el contacte amb la mare fins l'últim moment, i la fe en que ella no marxés a treballar i s'acostés a la gàbia per obrir-la i deixar-lo passejar sobre la taula on dinàvem, i el renyés si cagava per gràcil error en el lloc del pare i li gratés el pit calent de pollastre i li recollís el vòmit amb el dit índex en senyal de gratitud d'au. Res d'això passava; el so de la clau tancava definitivament la porta, i en Teo contemplava la mare allunyant-se enllà de la finestra vora la qual hi tenia la gàbia, amb el seu ull rodó entre dos barrots. Els seus escarafalls no l'aturaven, a la mare. En el silenci de la casa buida d'un matí laborable, en Teo passaria les hores abocat a repetir tot sol les paraules que de nosaltres havia volgut aprendre: hola Teo, adéu Teo, vine aquí Teo, Teo bonic, etc. i que eren l'única cosa que li quedava, escampades entre migdiades i cacauets. La meva mare i un oculista em van ajudar a descobrir que potser sóc una mica hipermetrop. Abans de saber-ho, era com si en cada fragment discret de temps del qual jo prengués consciència, amb la mirada fixa en el desenfocament que mica en mica havia anat amarant tots els llocs i qualsevol lloc, hi percebés una quietud seca i sobtada com un tret, com un descobriment desagradable.

Com aquella tarda, al seminari, quan una alumna que no hi era tota es permetia solfejar sobre la ignorància dels drogoaddictes respecte de les substàncies que ingereixen. Ningú s'atrevia a mirar-la als ulls, el professor feia com si preferís consultar un llibre sobre l'escriptura de signes japonesa. Jo sé que l'alcohol és una cosa molt dolenta, però tot i així en prendré, li explica dolçament l'Alger. I jo recordo al Marçal sota els efectes de l'LSD, explicant intensament com una pila de persones fan malbé les seves vides entregant-les al gloriós viatge de tan sols deu minuts que proporciona l'heroïna. Afegeixo a la conversa que tots els adolescents consumidors de haixix coneixen amb escreix com els fabricants del barri posen sobre una paella escalfada les restes de la marihuana i una culleradeta de la merda del seu gos. El professor tanca el llibre secament i alça de pressa els ulls, i em mira. L'alumna encaboriada carrega de nou, i ens escup que la violència és un fet innat de la vida humana perquè fins i tot en la concepció guanya l'espermatozou més violent. El professor peta, i diu que en aquesta sala ningú es farà càrrec de les frustracions sexuals d'aquest pobre pseudo-científic. Tots aquells que volem seguir habitant el món necessitem donar una explicació a la nostra concepció? En deixar de mamar, vaig apropiar-me d'un xumet fins als set anys. Jo deuria ser una nena plena d'horrors. Des d'ençà que em mossego els dits, i penso com d'important i difícil ens és llepar-nos els uns als altres. El meu germà va xuclar-se el dit en la intimitat fins als deu anys; encara avui, alguna nit de tant en tant, el trobo passejant per la cuina amb un biberó calentó a les mans i el seu cos d'adolescent heroic.