En James va rebre una pallissa, un dia de la seva adolescència. No va mostrar cap rancúnia vers aquells companys de classe. Tampoc va manifestar mai indicis d'haver gaudit d'aquell mal. Joyce mantenia relacions despreocupades amb el propi cos, i amb el dels altres. Les seves paraules el subjectaven al món, erigint-se en nom de qualsevol necessitat imaginària. Havia sentit arribar un anhel fort com l'esbufec d'un cavall.
Un amor convençut anava germinant des de la primera mirada desafiant, la primera paraula neuròtica i el primer petó deposat sobre una safateta de plata. Una lentitud ferma en parlar i uns braços cultivats i plens d'enyorances anaven construint una casa nova, amb l'educació i l'obediència de no mencionar mai les torres de Babel. I alguna cosa, alguna angoixa molt profunda que s'inflamava.
El pare i la seva filla passejaven agafats de la mà. Els dies passaven en la llàstima de no poder ja ser recordats ni quasi bé comptats. I així, en una d'aquelles passejades, la nena ja no li premia fort la mà, al seu pare. Desitjava córrer vorera enllà, tota sola. El pare només podia descloure els seus dits, o mantenir-los tancats amb més força que mai i retenir la filla al seu costat. Comprenia sorprès, un cop més a la vida, que les persones es diferencien les unes de les altres en una solitud que no és solitària, sinó que viu permanentment oberta al món.
Aquest problema l'has de solucionar tu tota sola, havia dit ell. Havia aconsellat coses que li havien aconsellat. Havia somrigut amb aquells llavis que s'havien acostat a d'altres per a estimar-se i estimar. Havia parlat de justícia, higiene, fortalesa i crítica silencioses amb la veu que també s'havia arrossegat dolçament traçant cercles d'amor i desig al voltant de cossos.
L'Umberto volia morir-se. La jubilació l'havia deixat sol, potser en companyia d'alguns altres vells que pretenien conversar sense escoltar necessàriament què anaven responent-se. Un dia, l'Umberto va abraçar-se al seu gos i va saltar al tren. Un remolí de vent que precedia la locomotora va empènyer-los lluny, salvant-los la vida. El gos, enfadat, va fugir tot sol creuant un parc, buscant nens amb qui jugar. L'Umberto va tremolar de por en creure's que fins i tot el seu gos s'havia cansat d'ell. Una mica després, per fi, van jugar plegats tots dos, contents i oblidadissos.
Un amor convençut anava germinant des de la primera mirada desafiant, la primera paraula neuròtica i el primer petó deposat sobre una safateta de plata. Una lentitud ferma en parlar i uns braços cultivats i plens d'enyorances anaven construint una casa nova, amb l'educació i l'obediència de no mencionar mai les torres de Babel. I alguna cosa, alguna angoixa molt profunda que s'inflamava.
El pare i la seva filla passejaven agafats de la mà. Els dies passaven en la llàstima de no poder ja ser recordats ni quasi bé comptats. I així, en una d'aquelles passejades, la nena ja no li premia fort la mà, al seu pare. Desitjava córrer vorera enllà, tota sola. El pare només podia descloure els seus dits, o mantenir-los tancats amb més força que mai i retenir la filla al seu costat. Comprenia sorprès, un cop més a la vida, que les persones es diferencien les unes de les altres en una solitud que no és solitària, sinó que viu permanentment oberta al món.
Aquest problema l'has de solucionar tu tota sola, havia dit ell. Havia aconsellat coses que li havien aconsellat. Havia somrigut amb aquells llavis que s'havien acostat a d'altres per a estimar-se i estimar. Havia parlat de justícia, higiene, fortalesa i crítica silencioses amb la veu que també s'havia arrossegat dolçament traçant cercles d'amor i desig al voltant de cossos.
L'Umberto volia morir-se. La jubilació l'havia deixat sol, potser en companyia d'alguns altres vells que pretenien conversar sense escoltar necessàriament què anaven responent-se. Un dia, l'Umberto va abraçar-se al seu gos i va saltar al tren. Un remolí de vent que precedia la locomotora va empènyer-los lluny, salvant-los la vida. El gos, enfadat, va fugir tot sol creuant un parc, buscant nens amb qui jugar. L'Umberto va tremolar de por en creure's que fins i tot el seu gos s'havia cansat d'ell. Una mica després, per fi, van jugar plegats tots dos, contents i oblidadissos.
