Me l'estimava molt, jo. Ell creia que la meva escriptura era alguna mena de
triomf; un jo, una cambra pròpia i aïllada conquerida amb felicitat i amb
valentia. Recordo un matí d'estiu passejant silenciosos i separats entre les
estances del temple dels Lames, a la ciutat de Pekín. Dins un taxi jo havia
trencat la punta del meu llapis, i ell m'havia ofert el seu. Jo escrivia amb el
seu llapis, a la meva llibreta, alguna imbecil·litat sobre l'abismal
incomunicació del budisme i les seves estàtues. Havent dinat un pollastre
complicat, ja dins el nostre llit, va explicar-me com de violentament indefens
l'havia fet sentir que jo hagués agafat el seu llapis - la seva branca d'or, i
el seu desig -. Al metro de Pekín, ell i el seu germà reien, vils i superiors, d'un
xinès sucós que no desenganxava les mans del cos de la seva estimada, guarnida
per l'ocasió amb un vestidet groc, difícil de dir si avergonyida o altiva. En
silenci, jo recordava els seus frecs i els seus petons desbocats, anys enrere
dins un tren de matinada, voltats d'algunes dones que ens miraven, i quines
pessigolles de felicitat m'havien assaltat.
